Fliscorni wareHouse

Deva jo nastic...

2007-02-13T23:09:00.000+01:00

No ho se... no ser si es el dimarts 13, si es que ahir vaig pillar una bona “taja” de tarda, no se si es que fa 3 o 4 setmanes que no faig res de feina del cole perquè vaig estar malalt sense sortir de casa, no ser si es perquè estic picat amb me mare i no puc parlar-hi sense que em fot-hi un moc, no se si es perquè tinc ganes de marxar lluny com fan alguns i no puc, no se si es perquè demà es el dia que és i es el primer en 3 anys que no serà el dia que era, o tampoc sé si es perquè no paro quiet amb tot el dia sense fer res de bo en general... no crec que sigui cap d’aquestes coses les que em fan posar aquest títol al escrit... mes aviat ha sigut un altre escrit, que avui he llegit darrera la vanguardia, que no sé, suposo que a molta gent li passa, que t’enganxa en un mal moment i en aquell moment t’hi fixes... tan sol, o no... tants records... però en el fons tu has de ser qui sigui conscient de tu mateix, no pots esperar que res et vingui de fora... i això es principalment el que sempre havia pensat, i que ara semblava haver oblidat. Clar que no pots tancar-te i pensar que la felicitat només se la fa un mateix, però, si tu mateix ja no t’aguantes, perquè coi t’han d’aguantar els altres? Pensar en això crec que es el que m’ha ajudat més a valorar positivament un dia com el d’avui, que mes enllà de ser dimarts i 13, ha sigut millor que el dimarts passat, en el qual vaig complir 22 anys. Toca ala delta? Sense cap por, la vida crec que està per això, per gastar-la, ja que si tu no la gastes, ella t’acaba consumint a tu.

Pensant-ho bé, no es culpa de cap escrit... tot es culpa NOMÉS d’una simple espelma de canyella...

Idiota i malalt

2007-01-26T16:04:00.000+01:00

Sempre que intentis buscar algun motiu per poder anar més enllà, pensa que en aquest moment es que algo t’impedeix arribar-hi. Perquè, normalment, quan intentes arribar a algun lloc es perquè algo t’impedeix fer-ho. No estaria tancat a casa una tarda de divendres sinó fos per la malaltia. No, estaria tancat en una classe al mig del lloc amb mes contaminació del país. I no necessito esperances per recuperar-me, ja que sé que un cop recuperat tampoc podré sortir un magnífic divendres a la tarda a donar una volta, simplement perquè estaré a classe. Fa ràbia adonar-se’n del que un es perd quan menys ho pot tenir. I fa ràbia acceptar que els alts i baixos de la vida normal es converteixen amb una recta amb la qual hi has de planejar, suau i tranquil·lament, oblidant l’estrés i les “recompenses” que normalment et motiven a viure. Però tinc la sort de saber que quan torni a la vida normal, només pensaré: “quina sort... per fi”. Es una forma d’aprendre a agafar-se la vida amb més ganes, això també es veritat.

Ale, foto trista xD

Frases a recordar

2007-01-14T14:12:00.000+01:00

- M'has d'ajudar a trobar una forma d'entendre les coses, que poguem controlar, que no impliqui utilitzar el llenguatge.

Deixa de-deixar-te

2006-12-23T17:25:00.000+01:00

No puc parar de sentir aquell ressò dins del meu cos... potser només voldria trucar a aquell destí del qual ja tenia assumit que en seria captiu... potser mai hauria haber-hi tornat a formar part... o simplement potser mai hauria d'haver-hi format part, o tot el contrari, que sempre en formaré part i ja no hi ha marxa enrere.

Ara mateix, m'agradaria poder sentir aquella llibertat que em proporcionaba aquella pressó, aquella alegria barrejada amb felicitat que em compensaba les males hores, però m'agradaria sentir tot això sense tenir el que abans m'ho feia sentir. Altres camins? No, era allò que em feia sentir allò, i altres coses em faràn sentir altres coses. Però és només allò el que em feia sentir feliç, només allò que arrossegu voluntariament i amb confiança. I no me'n vull desprendre... quí es vol desprendre d'algo que el fa feliç?

Simplement, pensar que aquest any ha començat i acabat de forma totalment diferent, em fa sentir... millor. Ara be, quan canviem d'any, m'enduré el paquet que arrosegu al 2007, o es quedarà enganxat a la festa de any nou? Espero que passi algo, però no el puc continuar arrossegant. L'agafu?

The Revolution Days

2006-12-09T17:40:00.000+01:00

La gent pot pensar que els dies de revolucions son algo més que un dia normal. Son dies en el quals passa algo important, una cosa que un porta molt temps esperant. O bé son dies que un va molt revolucionat, que té moltes coses a fer i no te temps de res. Només temps de revolució. Un temps que es pot considerar com un gran temps, o un temps bo, en el qual algú fa moltes coses de les quals se’n pot sentir o be satisfet o be orgullós.

Aquests dies, per mala sort, no poden ser cada dia, i per això potser els podem valorar com a tal. Perquè, si cada dia fos un dia de revolució, quin sentit tindria haver anat a Madrid, o un cap de setmana a un balneari de 5 estrelles, o a comprar-me la Wii, sortir de festa a les 3 de la tarda o viatjar a Berlín, o potser la il·lusió de que demà em llevaré amb ressaca per estar-me tot el dia jugant amb el millor joc de la història, només fent una pausa per quedar amb aquella persona que suposa algo que em fa dubtar de la meva pròpia identitat?? Senzillament, no necessito un descans, sinó un psicòleg.

Wii will be later

2006-11-15T17:41:00.000+01:00

Pues el English Training me ha permitido inventarme éste "sensacional" título para empezar una aventurica hacía Madrid.

Mañana me tendré que levantar a las 5:15 de la mañana, para antes de las 6 cojer mi 206 azul que me encanta dios ^_^

Tengo un par de horitas hasta lérida, en dónde a las 8:40 me espera el AVE con dirección Atocha.

Una vez allí, corrrrrrriendo al hostal de plaza callao antes de que me anulen la reserva (es lo que me han dicho xD). Una habitación sin baño ni ducha ni na. Ya veremos ¬¬' total, por 20 euros...

Seguidamente Seguramente me voy a encontrar con el mano Wind_Waker, y estaremos un par de horas Hypeando e Horlsleando sobre lo que nos vamos a encontrar en breve.

A las 3, puntuales, delante de la GATE 53. Sin entrada, por supuesto xD

A partir de ahí, la cosa ya se hace muy imprevisible... de momento, solo puedo decir Wiiiii!!!!

Toda una aventurica que, si es menos de lo que viví en Londres y su ECTS, puede superar con creces los recuerdos que me pueda llevar :)

Wii Week

2006-11-11T09:24:00.000+01:00

Esta es mi wii week... que suerte que tuve al ser seleccionado para asistir éste jueves a la presentación oficial de Nintendo España de la nueva consola Wii... de Jueves a jueves, de autónoma hasta Wii pasando por RA, esta semana se prevé antológica... se puede decir que estoy en un momento “achaparrao” de mi vida xD Pues eso, dentro de poco (cuando vuelva de RA balneario) colgaré las fotos correspondientes... y, POR SUPUESTO, vendré de Wii Madrid con un material fotográfico y videoadicto que dará envidia a mi actual vida.

Deixa de buscar excuses...

2006-11-07T00:32:00.000+01:00

Doncs sí, deixa de buscar excuses tontes a la teva tontería de sempre... ja ho saps lo que hi ha, estàs aquí amb tot lo que et mereixes, potser fins i tot amb més del que podries arribar a tenir mai mes... no m’agrada com estic, la veritat, es fa com una bola al meu voltant, que va trencant i destrossant tot allò que s’acosta a mi... ho aixafa, i també m’aixafa a mi... sort que, quan em caic, la bola aquesta no em deixa tira’t enlloc, i m’arrossega igualment cap al extraordinari destí... aviam, si ningú ja no es capaç de trencar aquesta bola, ja sigui perquè no hi ha ganes, no m’ho mereixo o, sobretot, perque no se guiar correctament els meus sentiments, doncs aquí em quedaré, rodolant rodolant fins que ens caiguem al riu i la corrent ens desemboqui a un gran mar oblidat... o potser tinc la sort de quedar-me encallat en una branca, donar-me un cop al cap que em faci reaccionar, i trobar aquella mà que em digui: Sí, el camí es per aquí... llavors, suposo que ja seré més feliç, i em podré arribar a estalviar d’escriure totes aquestes tonteríes i paranoies, poguent dedicar el temps a allò que realment es mereix que li dediqui: la meva.... la meva........ aix :(

hi ha un arc...

Desitg d'auto-engany

2006-10-26T18:34:00.000+02:00

Segurament, quan penses que algo no va be però hi continues insistint, per molt que et vulguis fer creure a tu mateix que allò va bé, no pot arribar pas a bon port. Ni bon port ni mal port, simplement no arriba a cap port, el vaixell s’enfonsa. I en el fons es normal, si tu penses que algo no va bé però no ho vols admetre, justament no afrontes la realitat i, per tant, no anirà bé perquè només tu et pensis que pot anar bé. Es més, igualment que tot el món pensi que pot anar bé però allò no va bé, no serveix de res anar pensant que va bé... encara diré més: fins i tot si allò realment va bé, però be bé, inclús així, només per la mes petita cosa que no pugui fer que allò tiri endavant allò ja es pot considerar que no acabarà bé... aviam, que si les coses es parlen, acaben bé, no dic que si a la mínima que algo vagi malament ja t’has de despedir. Però si ho amagues, si ho portes a dins, tan a dins que ni tu mateix ho vols admetre, llavors tens el pitjor problema que et pots trobar: l’autoengany. I ja em direu, que pot ser pitjor que enganyar-se a un mateix? Es el camí per acabar sent la persona que mai has desitjat ser, la persona que no ets tu, sinó un altre que s’enganya, un enganyat, un boig que no sap fer res mes que mirar que les coses que vol que li vagin bé sempre li vagin bé. Les que vol i pot, es clar. Desgraciadament, no sempre que una cosa pot anar bé HA d’anar bé. Es una trista... “i-realitat?”

Menorca, Cala Blanca

per poder, es pot

2006-10-23T22:30:00.000+02:00

Es pot començar a escriure sense tenir ni santa idea de lo que escriuràs? Suposo que en un blog et pots permetre aquest “luxe”... justament ara mateix no en tinc ni la mes mínima idea de lo que escriuré, i no estic parant de teclejar... es una cosa que s’hauria d’investigar... Bueno veig que hauré de treure un tema perquè sinó doncs diguem-ne que això no va massa lluny... per tant, per poder, es pot... però vaja...

Per cert, parlant de es pot... aquest estiu vam anar alguns dies a “Espot” i aquí poso algunes fotos, ále, total, ja veus, quin “desperdici” i tinc, apart de perdre aquests valuosos minuts que perdria parlant pel messenger amb qualsevol persona que estigui en la mateixa situació que jo? Perdre tampoc... quins son mes ben aprofitats? Els que, segurament, esculli jo per considerar-ho a mi mateix...Reflexionem-hi... xD

pujant pujant...

supercamping voraparc...

mm pic de les... agulles? 2300 metres crec

Txema p'abajo!

in diferent

2006-10-19T00:22:00.000+02:00

Mira que ho he dit vegades i vegades... però no hi ha manera. Sempre que em llegeixo em faig aquella ràbia que sempre et fa "parar de llegir". Doncs penso: para d’escriure! Però no, això no es veritat tampoc... ara he pensat: has d’escriure, et ve de gust, pos escriu. I res mes! Perquè m’ho haig de llegir si, apart de fer-me ràbia, lo que vull es escriure??
Sempre ho he pensat que soc una mica tonto, com quan em faig aquests plats amb verdura, tonyina i pebrot, que en teoria no m’agrada cap dels ingredients, i tenint un plat de macarrons del dinar a la nevera... va i em menjo, rient, el plat de verdura. Sembla que no acaba de lligar algo, i ho admeto: me germana pobre es queda “exhuberada”. Però vaja, deu ser l’instint aquest que m’ha sortit ara, des de que va passar allò, de provar coses noves i cada dia fer que sigui un dia diferent. Carpe diem? No, fa massa ràbia aquesta paraula com per pronunciar-la. Però li faré cas. Como no xD

Como Nunca

2006-10-17T23:53:00.000+02:00

Es superior a mi... es la fuerza que me lleva en el pulso que mantengo con la oscuridad que tiñe de oscuros tus ojos negros... y que me cuenta del tiempo que pasa tu pestañeo y que me trae por esta calle, de amargura y de lamento... que yo se que la sonrisa que se dibuja en mi cara tiene que ver con la brisa que abanica tu mirada...

Nunca me había pasado antes, nunca había tenido tantas ganas de escribir una canción en algún sitio... cualquier canción, cualquier sitio... sinceramente, ya no dudo que estoy fuera de sitio... y fuera de canciones que me metan en un sitio en donde pueda refugiar aquel vacío que se suele llenar con una sonrisa... o con una canción... ésta misma por ejemplo :)

Para-Pont

2006-10-15T17:06:00.000+02:00

No se que qui vulgui saber de la meva vida pot entendre alguna simple cosa del que intento trobar... potser només dic el que penso mases vegades, potser penso que ho dic i no ho faig... mai ho sabré, almenys fins que no tingui la ment mes desperta...
De moment, si dimecres a la nit no hagués begut la absenta que va trencarme la panxa, segurament el dijous hagués despertat amb més entusiasme fins a Bellver... però, total, aquest entusiasme no feia falta si, malgrat tot, vem acabar a Campelles jugant al Pòker i discutint sobre temes que en el fons se'ls empasa el mar... el mateix mar que Divendres em va fer adonar que jugar a dos bandes no es tan fàcil ni per el meu temps ni per la meva salut... per això mateix, ni un matalàs prepara't amb molt de carinyu va curar el que em preocupaba en aquell moment, la meva salut. O potser no em preocupaba tan la salut com la posibilitat de treballar tot el Dissabte al 100% per a poder demanar dos hores de festa. Les consequències? més greus del que em podñia imaginar, tot hi haverme pensat que havía complert amb els meus objectius. El temps ho dirà... o mes ben dit, la jefa ho dirà. De moment, el senyor del tren de cada dia ja va ser repartit amb molta tensió, va venir d'un pèl. En tot cas, després d'escoltar els Malabares que feien per Badalona, que van aconseguir borrar una mica més del meu passat aquell "perquè" que sempre fa una mica de mal, les coses van millorar, no se si perquè sí o perquè em permetía no pensar en tot plegat. Així, un gran concert d'Estopa volía culminar un pont que va acabar calmadament a Karibú, sense tanta bojería com era previst però amb les mateixes consequències: un pausat diumenge de barça i estudis. Perquè, si fas algo el Diumenge, vol dir que el Pont no t'ha deixat tristament pobre.

DISS

DIV

DIJ

Dentro de mi mismo

2006-10-04T17:46:00.000+02:00

Dentro de mi mismo se encuentra ese ser, al que no quiero parecerme pero que me hace ser
como los otros seres, ser que quiero ser pero que no es como debería ser, ese ser que siempre has quer ido ser y nunca conseguirás serlo... o que siempre has sido.

En definitiva, probando...

En realidad, no me he explicado nada bien. Quería expresar la necesidad de ser diferente sin destacar de entre la gente que va como un rebaño de ovejas hacia el mismo destino, un destino que por muy diferente que pueda parecer, no deja de ser el mismo en cada ser que cada uno lleva dentro. Algo así. Sí. Pero no... ese mismo ser no me permite expresar lo que quiero. Excusas? mmm...