Deva jo nastic...

No ho se... no ser si es el dimarts 13, si es que ahir vaig pillar una bona “taja” de tarda, no se si es que fa 3 o 4 setmanes que no faig res de feina del cole perquè vaig estar malalt sense sortir de casa, no ser si es perquè estic picat amb me mare i no puc parlar-hi sense que em fot-hi un moc, no se si es perquè tinc ganes de marxar lluny com fan alguns i no puc, no se si es perquè demà es el dia que és i es el primer en 3 anys que no serà el dia que era, o tampoc sé si es perquè no paro quiet amb tot el dia sense fer res de bo en general... no crec que sigui cap d’aquestes coses les que em fan posar aquest títol al escrit... mes aviat ha sigut un altre escrit, que avui he llegit darrera la vanguardia, que no sé, suposo que a molta gent li passa, que t’enganxa en un mal moment i en aquell moment t’hi fixes... tan sol, o no... tants records... però en el fons tu has de ser qui sigui conscient de tu mateix, no pots esperar que res et vingui de fora... i això es principalment el que sempre havia pensat, i que ara semblava haver oblidat. Clar que no pots tancar-te i pensar que la felicitat només se la fa un mateix, però, si tu mateix ja no t’aguantes, perquè coi t’han d’aguantar els altres? Pensar en això crec que es el que m’ha ajudat més a valorar positivament un dia com el d’avui, que mes enllà de ser dimarts i 13, ha sigut millor que el dimarts passat, en el qual vaig complir 22 anys. Toca ala delta? Sense cap por, la vida crec que està per això, per gastar-la, ja que si tu no la gastes, ella t’acaba consumint a tu.

Pensant-ho bé, no es culpa de cap escrit... tot es culpa NOMÉS d’una simple espelma de canyella...

Idiota i malalt

Sempre que intentis buscar algun motiu per poder anar més enllà, pensa que en aquest moment es que algo t’impedeix arribar-hi. Perquè, normalment, quan intentes arribar a algun lloc es perquè algo t’impedeix fer-ho. No estaria tancat a casa una tarda de divendres sinó fos per la malaltia. No, estaria tancat en una classe al mig del lloc amb mes contaminació del país. I no necessito esperances per recuperar-me, ja que sé que un cop recuperat tampoc podré sortir un magnífic divendres a la tarda a donar una volta, simplement perquè estaré a classe. Fa ràbia adonar-se’n del que un es perd quan menys ho pot tenir. I fa ràbia acceptar que els alts i baixos de la vida normal es converteixen amb una recta amb la qual hi has de planejar, suau i tranquil·lament, oblidant l’estrés i les “recompenses” que normalment et motiven a viure. Però tinc la sort de saber que quan torni a la vida normal, només pensaré: “quina sort... per fi”. Es una forma d’aprendre a agafar-se la vida amb més ganes, això també es veritat. 

Ale, foto trista xD

Frases a recordar

- M'has d'ajudar a trobar una forma d'entendre les coses, que poguem controlar, que no impliqui utilitzar el llenguatge. 

Deixa de-deixar-te

No puc parar de sentir aquell ressò dins del meu cos... potser només voldria trucar a aquell destí del qual ja tenia assumit que en seria captiu... potser mai hauria haber-hi tornat a formar part... o simplement potser mai hauria d'haver-hi format part, o tot el contrari, que sempre en formaré part i ja no hi ha marxa enrere.

Ara mateix, m'agradaria poder sentir aquella llibertat que em proporcionaba aquella pressó, aquella alegria barrejada amb felicitat que em compensaba les males hores, però m'agradaria sentir tot això sense tenir el que abans m'ho feia sentir. Altres camins? No, era allò que em feia sentir allò, i altres coses em faràn sentir altres coses. Però és només allò el que em feia sentir feliç, només allò que arrossegu voluntariament i amb confiança. I no me'n vull desprendre... quí es vol desprendre d'algo que el fa feliç?

Simplement, pensar que aquest any ha començat i acabat de forma totalment diferent, em fa sentir... millor. Ara be, quan canviem d'any, m'enduré el paquet que arrosegu al 2007, o es quedarà enganxat a la festa de any nou? Espero que passi algo, però no el puc continuar arrossegant. L'agafu?

The Revolution Days

La gent pot pensar que els dies de revolucions son algo més que un dia normal. Son dies en el quals passa algo important, una cosa que un porta molt temps esperant. O bé son dies que un va molt revolucionat, que té moltes coses a fer i no te temps de res. Només temps de revolució. Un temps que es pot considerar com un gran temps, o un temps bo, en el qual algú fa moltes coses de les quals se’n pot sentir o be satisfet o be orgullós.

Aquests dies, per mala sort, no poden ser cada dia, i per això potser els podem valorar com a tal. Perquè, si cada dia fos un dia de revolució, quin sentit tindria haver anat a Madrid, o un cap de setmana a un balneari de 5 estrelles, o a comprar-me la Wii, sortir de festa a les 3 de la tarda o viatjar a Berlín, o potser la il·lusió de que demà em llevaré amb ressaca per estar-me tot el dia jugant amb el millor joc de la història, només fent una pausa per quedar amb aquella persona que suposa algo que em fa dubtar de la meva pròpia identitat?? Senzillament, no necessito un descans, sinó un psicòleg.

Wii will be later

Pues el English Training me ha permitido inventarme éste "sensacional" título para empezar una aventurica hacía Madrid.

Mañana me tendré que levantar a las 5:15 de la mañana, para antes de las 6 cojer mi 206 azul que me encanta dios ^_^

Tengo un par de horitas hasta lérida, en dónde a las 8:40 me espera el AVE con dirección Atocha.

Una vez allí, corrrrrrriendo al hostal de plaza callao antes de que me anulen la reserva (es lo que me han dicho xD). Una habitación sin baño ni ducha ni na. Ya veremos ¬¬' total, por 20 euros...

Seguidamente Seguramente me voy a encontrar con el mano Wind_Waker, y estaremos un par de horas Hypeando e Horlsleando sobre lo que nos vamos a encontrar en breve.

A las 3, puntuales, delante de la GATE 53. Sin entrada, por supuesto xD

A partir de ahí, la cosa ya se hace muy imprevisible... de momento, solo puedo decir Wiiiii!!!!

Toda una aventurica que, si es menos de lo que viví en Londres y su ECTS, puede superar con creces los recuerdos que me pueda llevar :)

 

Wii Week

Esta es mi wii week... que suerte que tuve al ser seleccionado para asistir éste jueves a la presentación oficial de Nintendo España de la nueva consola Wii... de Jueves a jueves, de autónoma hasta Wii pasando por RA, esta semana se prevé antológica... se puede decir que estoy en un momento “achaparrao” de mi vida xD Pues eso, dentro de poco (cuando vuelva de RA balneario) colgaré las fotos correspondientes... y, POR SUPUESTO, vendré de Wii Madrid con un material fotográfico y videoadicto que dará envidia a mi actual vida.